ACTIVITATS DE SOLIDARITAT I COOPERACIÓ

Des de l'any 1998 el CEIP Lluís Millet està agermanat amb l’escola LA GRECIA de Nicaragua. Enguany, el nostre centre es presenta a la convocatòria de subvencions de Solidaritat i Cooperació de l’ajuntament del Masnou, amb l’objectiu de que l’escola LA GRECIA rebi aquesta subvenció per contribuir a la seva funció educativa.

A partir d’aquesta iniciativa, el claustre de l’escola ha aprovat un projecte solidari i cooperatiu on els infants de tots els cicles de l’escola treballaran, mitjançant activitats cooperatives, aspectes importants relacionats amb aquesta temàtica.

Aquí teniu una mostra de la feina que han portat a terme els alumnes d’Ed. Infantil. Es tracta del conte: “El peix que no volia anar a l’escola”, elaborat gràcies a la cooperació conjunta de tots els pàrvuls. Els alumnes de P5 van dibuixar les làmines, els nens i nenes de P4 van pintar-les i els més petits de l’escola van enganxar els gomets decoratius. Quins artistes!

EL PEIX QUE NO VOLIA ANAR A L'ESCOLA

Vet aquí una vegada un ase molt vellet anomenat Orelles que, després d’anys de treball, gaudia d’un descans ben merescut. Però tan acostumat estava a treballar que no podia estar sense fer res. Passejant un dia per la vora del riu, va tenir una brillant idea:

- Cada dia vindré al riu a pescar i així em distrauré.
I des de llavors, assegut sobre el vell pont que creuava el riu, l’ase Orelles llançava l’esquer al riu i esperava a què els peixos piquessin. Quina emoció sentir l’estirada d’un peix i després estirar el fil fins veure el peix agitant-se a l’extrem de l’esquer!

Però el que era ocasió d’alegria per l’ase, ho era de tristesa pels peixos que vivien al riu. En veure com l’ase Orelles anava capturant-los, van reunir-se tots per mirar de trobar la manera d’alliberar-se d’ell. Després de molt cavil·lar, decidiren posar al lloc on sempre pescava l’ase Orelles, a sota del pont, un cartell amb una inscripció amb lletres ben grans: “Atenció! Perill! Aquí pesca l’Orelles! No mengeu cap cuc.” Des d’aquell dia, l’Orelles no comprenia per què no agafava ja cap peix. I es gratava pensatiu el cap pensant en l’estrany misteri. Fins que un dia va passar per allà un peixet que es deia Trist. El nostre amic era una mica gandul i s'estimava més fer gran passejos per tots els racons del riu, en comptes d'anar a escola.

- És més emocionant nedar d’un costat a l’altre que estar a classe assegut, dibuixant , escrivint o comptant - deia sempre el Trist.

Un dia en una de les seves aventures va arribar a sota del pont, al lloc on els peixos havien posat el gran cartell. Però, és clar, com que mai anava a l'escola no sabia llegir...
- Per què hauran posat això aquí? Què volen dir aquestes lletres? En aquest moment la seva atenció es va veure atreta per un deliciós cuc que es gronxava a l’aigua.
- Menjar exquisit! – va pensar Trist.

I just quan el Trist obria la boca per a empassar-se el cuc... ZAS! El vell pont sobre el que s’asseia l’Orelles es va ensorrar i l'ase va caure a l’aigua. Ho va passar molt malament! Era tan vell que li resultava difícil sortir fora perquè els ossos li pesaven molt. Així que els peixos, compadits d’ell, van decidir ajudar-lo a sortir.

Després de l'ensurt, l’Orelles els hi va prometre que mai més aniria a pescar. I els peixos li van demanar que s’apropés a la vora del riu cada tarda i així parlarien i s’explicarien moltes coses.
I així va ser com el nostre peixet gandul, en veure que havia estat a punt de morir pescat per no saber llegir, ja mai més va deixar d’anar a l’escola. I sabeu?, va arribar a comprendre que anar a classe era tan emocionant com passejar pel riu tan ample i llarg.